Taller: Cura i família. Compartint experiències amb cuidador/es familiars

Avui, l’excusa per poder-nos trobar algunes de La Colla és col·laborar amb la recerca CUMADE i del Cicle “Envelliment i necessitats de cura. Una qüestió social i política” que s’organitza al Palau Macaya.
De la mà de Carlos Chirinos, Montse Soronellas, Marta Pi i Xabier Ballesteros (investigadors de la URV) hem participat a un grup focal online (quin remei!).
Es tractava de d’explicar què ha suposat la COVID i el confinament a les persones que cuidem o hem cuidat d’un familiar.
Érem unes quantes de La Colla, però també havia persones d’altres indrets de Catalunya.
Ha estat interessant conèixer altres realitats, i també poder-nos escoltar, que feia temps que algunes no ens trobàvem.

Algunes ens ajuntat, amb totes les distàncies i precaucions a “La Lola”, el casal associatiu Lola Anglada.

Trobada per pensar com seguim estant en mig de la pandèmia

Avui, ens hem trobat unes poques, per saber com estem, i com estan cadascuna de les cuidadores i cuidadors de La Colla. Hi ha hagut situacions molt doloroses…

Hem comprovat que la gent de La Colla ens enyorem i ens necessitem.
Sabem que no serà fàcil, però hem fet vots per retrobar-nos passat l’estiu.
Si el PROCICAT ens deixa, clar!

Muguet

A França el “muguet”, muguete o lliri de les valls, serveix per a desitjar felicitat a qui se li ofereix, l’1 de Maig. Els carrers s’omplen de gent amb el seu ram de muguete a les mans.

Pel que sembla el costum de regalar aquests olorosos lliris campestres data del segle XVI, quan Carles IX va instaurar la tradició de regalar un ram d’aquesta flor que des d’antic ha simbolitzat un “port bonheur”, un amulet de la felicidat.

Romans, cèltes, i en general europeus recordaven les celebracions de Flora deessa de les flors i l’apogeu de la Primavera.

Se’l coneix també com a ‘gespa del Parnàs’ perquè com conte la llegenda Apol·lo, déu de la muntanya Parnàs, va crear aquesta catifa verda perquè les muses que l’envoltaven no es fessin mal als peus que eren summament delicats!

Un esbós sobre el coronavirus

Com canvia la vida sense adonar-nos, gairebé tots ho sabem però ara en aquesta nova etapa i crec que serà una nova etapa que ens canviarà moltes coses, ho estem vivint com un episodi nou, alguns dies pel matí pensem que estem vivint un malson o una pel.lícula de ciència ficciò i que ens despertarem i tot serà mentida, però no és el cas això no passa.
En aquestes situacions hi ha una majoria que s’adapta millor a la situació temporal i busca estratagemes per passar aquesta etapa el millor possible.
Avui hem rebut una trucada d’una amiga la Montserrat que té 89 anys i una forma de ser molts positiva, una gran persona.
Va explicar-nos com portava el confinament, viu sola i té poca família uns veïns, molt bona gent, li portant els comestibles i ella els administra, te a casa seva un passadís molt llarg i diu que passeja del Passeig de Gràcia, la Granvia, La Rambla i va saludant a la gent imaginaria que es troba pel camí, així també fa una mica d’exercici, també li agrada cosir, escriure i explicar acudits.
Hi ha persones valentes que saben adaptar-se davant dels paranys que et porta la vida, tothom no és igual, aquí està la gràcia de la diversitat.

Diumenge de Rams 2020

Avui fa 20 dies justos que no surto de casa i surto al balcó, és un dia senyalat que porta molts records.
Records d’infantesa amb la meva mare que tenia preparat dues maneres de vestir per si feia fred o calor, abans s’estrenava roba, era una costum. Després jo fent de mare i també amb els nens ben vestits i amb els palmons que els picaven ben fort a terra per aconseguir la base ben esfilagarsada i jugaven a competir qui feia l’escombra més gran. Més tard amb el ram de llorer i les palmetes petites.
El dia d’avui nostàlgic, surto al balcó i hi ha silenci i pot moviment i escenes poques bones i no tan bones: els lledoners i els plataners d’un color verd primavera, el cel radiant i amb un blau lluminós que intento pintar-lo en els meus esbossos i no puc i l’església del Tibidabo a dalt de la muntanya que ens fa companyia. El silenci expectant com si jo estés tota sola, al mirar cap al carrer solament veig una noia passejant un gosset, un home tirant escombraries al contenidor i un senyor gran que creuava el carrer i una bicicleta amb la motxilla del Glovo suposo repartint menjar, tot aquest moviment amb una bona estona. Continua llegint