El company estimat
ja no és ell,
és un altre,
ha esdevingut un nen
embargat de frisança
i és tan fort el dolor
que et commou i t’escanya
que et voldries morir
per no veure el que passa,
però arreu ressonen veus
repetint la tonada
“ara tu no t’ensorris
que, com mai, li fas falta”.
Ara no és el moment
de gemecs ni ploralles
ara et toca saber
que les nits són molt llargues
que el més petit soroll
fa saltar les alarmes,
descansar sense son,
abraçar-te al coixí
que no hi sent,
que no parla
ara et toca només
remenar escorrialles
viure d’alguns records,
caminar sense ganes
i cercar al teu entorn
enyorades rialles i
repetir suaument
la tonada dels altres:
“ara tu no t’ensorris
que, com mai, li fas falta”.

M.R.P.
Tardor 2017