Fa temps vaig llegir una frase que em va agradar, tot i que em va fer pensar.
Era de Pere Calders i deia:
“Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat.”
Ho vaig trobar una mica exagerat. “Abans d’ahir”, quan vaig néixer, era l’any 1934, s’havia proclamat la República, després varen arribar tres anys de guerra, després una postguerra que no s’acabava mai, després…
Infància, adolescència, major d’edat, fills, nets, besnets…
Soc a “demà passat” com deia Pere Calders, però ha plogut molt. No ho veig tan de pressa com ho veia ell.
Vas cremant etapes i, si tens sort, arribes a vell o a vella.
Tanmateix, tinc un dubte. Soc vella o soc gran?
Diuen que depèn de l’estat físic i mental de la persona, més que de l’edat.
La meva metgessa de la Seguretat Social, que sap que m’agrada escriure, em va dir que escriure era una de les millors medicines contra l’Alzheimer.
I em va dir que jo era gran, però no vella. Perfecte!

Montserrat Cornet