Avui fa 20 dies justos que no surto de casa i surto al balcó, és un dia senyalat que porta molts records.
Records d’infantesa amb la meva mare que tenia preparat dues maneres de vestir per si feia fred o calor, abans s’estrenava roba, era una costum. Després jo fent de mare i també amb els nens ben vestits i amb els palmons que els picaven ben fort a terra per aconseguir la base ben esfilagarsada i jugaven a competir qui feia l’escombra més gran. Més tard amb el ram de llorer i les palmetes petites.
El dia d’avui nostàlgic, surto al balcó i hi ha silenci i pot moviment i escenes poques bones i no tan bones: els lledoners i els plataners d’un color verd primavera, el cel radiant i amb un blau lluminós que intento pintar-lo en els meus esbossos i no puc i l’església del Tibidabo a dalt de la muntanya que ens fa companyia. El silenci expectant com si jo estés tota sola, al mirar cap al carrer solament veig una noia passejant un gosset, un home tirant escombraries al contenidor i un senyor gran que creuava el carrer i una bicicleta amb la motxilla del Glovo suposo repartint menjar, tot aquest moviment amb una bona estona.
Després d’aquest confinament pel coronavirus que ens portarà el futur?. Encara que la incertesa sempre la tenim, ara amb la pandèmia, ho sentim més a prop nostre perquè sabem que serà difícil retornar a la normalitat, però també sabem que tenim la força que ens ve de dintre nostra que ens en sortirem d’aquest afer uns millors que els altres ja que sempre acostuma passar d’aquesta manera.
Ens ha tocat viure uns moments difícils per reflexionar com som de vulnerables i també que hem de fer per millorar les petites i les grans coses que ens presentarà el proper futur.