La memòria de l’arbre

Ahir varem tenir la sort d’estar amb la Tina Vallés, autora d’aquest bon llibre.thumb_16141_portadas_big

Aquí no faré una crítica literària però sí que agrairé a Tina que hagi escrit, amb molta sensibilitat i mestratge aquest llibre que parla de la transmissió d’avi a nét.20170619_103808

Al grup li ha agradat molt, i algunes, gràcies a ell, de ben segur reenganxaran amb la lectura!

Montserrat R. ens ha llegit un relat que va escriure després de llegir el llibre: va salvar un arbre abraçant-s’hi! (serà publicat aviat).

Montserrat R.

Montserrat R.

En agraïment la Cristina l’hi va pintar un arbre molt maco

20170619_115621

I li varem regalar una bossa feta per la filla de la Carmen L

20170619_115701

Tina Vallès (Barcelona, 1976) és filòloga i es dedica a l’escriptura, la traducció i la correcció. És autora dels reculls de relats L’aeroplà del Raval (LaBreu, 2006), Un altre got d’absenta (LaBreu, 2012) i El parèntesi més llarg (Proa, 2013), que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda 2012 de contes i narracions, i de la novel·la Maic (Baula, 2011). Al 2016 ha publicat un conte per a primers lectors (Totes les pors, La Galera) i un àlbum il·lustrat (Bocabava, Petit Fragmenta). És editora del portal de contes Paper de vidre i membre fundadora de l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya (APTIC).

La soledad de las personas mayores

Miguel de Unamuno, en su conocido ensayo Soledad, distingue dos formas de soledad: la buscada y la impuesta. La primera la buscamos voluntariamente como un ámbito de reencuentro personal, de meditación, de distanciamiento del mundo, como una ocasión para profundizar en lo que somos. Somos seres esencialmente políticos y sociales, pero necesitamos también momentos de aislamiento para profundizar en lo que somos y en lo que hemos venido a hacer en el mundo. La segunda soledad no es intencional, viene impuesta. Es la última consecuencia de la sociedad de la desvinculación. Es la soledad que sufren muchas personas mayores, especialmente en las grandes ciudades. Viven solas y querrían sentirse acompañadas. Anhelan tener vínculos, pero pasan los días y las semanas, sin hablar con nadie. A veces, mueren y nadie las echa de menos. Es la consecuencia de una sociedad fragmentada. Continua llegint

“Estem morint malament”

Joan Carles Trallero, metge de malalts terminals

Tinc 55 anys. Soc de Barcelona. Soc metge, especialista en cures pal·liatives i acompanyament espiritual. Estic casat i tinc tres fills, Política? Diàleg, sempre! Creences? Soc cristià. Prepara’t per morir bé… i segur que viuràs millor!

‘Destellos de luz’
Pensa-hi: has de morir. La principal qüestió de la filosofia és com viure bé, i això inclou morir bé. El doctor Trallero viu amb la mort cada dia, i per això conversar amb ell és un curs accelerat de bona vida, la corona de la qual és una bona mort. Llegir el seu acabat de publicar llibre Destellos de luz en el camino ( Libros de Vanguardia) és una il·luminació emanada de la seva dotzena d ’històries d’acompanyament de malalts terminals: casos dels quals ha estat testimoni com a director mèdic de cures pal·liatives del programa Suanity ( www.suanity.com) i de la Fundació Paliaclinic ( www.fundacionpaliaclinic.com). Què hi ha més important que morir bé després d’haver viscut feliç?

A què es dedica?
A fer més suportable a altres éssers humans el camí cap a la seva destinació final.
Malalts terminals.
Intento pal·liar el seu patiment, ajudo a morir bé.
Se’n diu cures pal·liatives, no?
Una especialitat en la qual haurien de ser mínimament formats tots els metges.
No ho estan?
Ens formen per evitar la mort…, quan és inevitable que tots morirem! Continua llegint

La sort que et mirin amb bons ulls

CARLES CAPDEVILA · Diari Ara · Actualitzada el 11/11/2016

DESPRÉS DE MESOS de tractament els meus cabells s’han rendit. Me’ls he hagut de tallar. És un problema petit, el drama autèntic és que fa mesos que he de mirar la mort de cara i no quina cara faig, però aquest canvi d’imatge forçat, tot i ser banal, superficial, anecdòtic, l’he viscut com un petit dol. Una derrota trista. Perquè no era cap decisió, era una nova renúncia, una prova més que no tens la vida sota control. Un altre aprenentatge en l’acceptació de la nova realitat. Continua llegint