Quién me iba a decir a mis ochenta y dos años, que este iba a ser mi primer año en el que he saboreado todas las fiestas, una a una y día a día, con toda la ilusión que conllevan estos días tan señalados. Lo he pasado con mi gente, mis chiquitajos, con sus caritas llenas de alegría e ilusión, con mis nietos que también por una parte me han dado alegría y por la otra tristeza.
La primera, la alegría: mi nieto Carlos se casará en Octubre. Continua llegint
Vull expressar a aquesta residencia, Geroinnova BCN, del Carrer Mandoni de Barcelona Ciutat, i a tot l’equip de la planta quarta, el meu més sincer agraïment pel tracte afectuós i cures rebudes pel meu espòs.
Ha estat poc temps però intens i molt dur.
La veritat, no tinc paraules per expressar el meu sentit reconeixement.
Desitjo amb aquesta nota comunicar el meu sentir a tot l’equip humà i desitjo que totes les treballadores pensin que en mi sempre tindran una amiga.
Una abraçada.
Sóc l’esposa de l’Andreu.
Moltes vegades els cuidadors ens trobem que quan visitem al nostre familiar ingressat en el geriàtric tenim dificultats per saber com viuen i com se senten en la seva actual situació, degut a l’estat de desorientació i falta de comunicació, no sabem massa bé quins poden ser els seus sentiments i vivències.
La nostra mare, hi ha dies quan ens veu mostra un cert interès i sembla que ens reconeix i està una mica més animada, però la majoria de vegades està apagada, silenciosa i tan sols hi podem mantenir un contacte superficial. La relació amb la nostra mare és constant i la família estem tranquils perquè la veiem ben atesa, el personal del Centre és molt competent i sabem de la seva dedicació i afecte. Continua llegint
Diuen que en la convivència
es veuen els defectes dels altres.
Al teu costat m’he vist els meus
doncs tu no en tenies cap.
Així vaig trobar el camí d’estimar-te
i que no s’ha torçat
encara que ja no estiguis
al meu costat. Continua llegint
Fa temps, que vaig fent reflexions, cosa que a la meva joventut mai n’havia fet.
És a partir de la malaltia del meu pare, la malaltia d’Alzheimer, de la que vaig ser la primera a adonar-me, no em poso medalles, ni de bon tros, senzillament m’interessava molt tot el que es publicava en els diaris i principalment a La Vanguardia, així com a alguna revista de les que ara es diuen del cor com l’HOLA, ja que en patir aquesta malaltia l’actriu Rita Hayworth es va començar a donar a conèixer.
Aquests articles informaven dels símptomes que la malaltia donava i jo els veia tots reflectits en el comportament del meu pare, la família no es volia adonar-se, ja que em deien “tu no veus que el pare s’està fent gran”, però a 67 anys un home no és del tot gran.
Al cap d’un any i mig, no sé el temps que va passar, el pare va caure malalt amb una malaltia que va ser de difícil diagnòstic, fins que després d’un mes ingressat en una Clínica i sortir-ne sense diagnòstic, la meva germana es va assabentar que existia un equip de metges a l’Hospital de l’Esperança que estava estudiant sobre els símptomes que patia el pare i al final a través del Neuròleg que dirigia aquest equip el van Continua llegint