Fa anys potser uns 20 que el Vicenç en va regalar una palmera, esvelta, petita i molt bonica, sabia molt bé com m’agradaven les plantes i les flors. Cada any perdia alguna fulla i en tornava a néixer un altre de nova, fins i tot, de tant en tant, florien unes petites branquetes amb flors grogues, això anava passant any darrera any.
De cop i volta la planta es va assecar, un pal sense vida, segurament és una causalitat però ha estat just en aquest moment que el Vicenç ja no hi era.
Quan vaig adonar-me´n, em vaig quedar ben parada i tingué una sensació ben estranya a vegades les coses més senzilles són les que fan unes emocions més grans.
La Palmera s’anomena Chamaedorea Elegans, no és un arbre, és una herba gegant, el seu tronc es viu “estípit” el resultat del que queda de les seves fulles antigues.
